Vaig amb cadira de motor, i quan s’espatlla… què?!
Recordo perfectament el dia que la meva neuròloga em va dir que potser havia d’anar pensant en tenir una cadira de motor. La meva resposta va ser: “ui no, no, jo ja vaig bé així” no em veia gens capaç d’aprendre a conduir-la, em feia molta por.
Però, ai mare meva si ara me la treuen… em veig ben “morta”. Em dóna una autonomia que amb la cadira manual no tinc. El que pretenc amb aquest article, és posar la mirada en el què comporta que aquest “vehicle” s’espatlli. De fet, fa un mesos em va deixar de funcionar mentre estava a la universitat. En aquell moment passaven pel passadís un grup de companys de classe que em van empènyer la cadira fins a arribar a l’aula i em van dir: “Tranquil·la, això s’arregla”.
Jo sé que ho van dir amb tota la bona intenció del món per tranquil·litzar-me, i en part tenen raó. El que la gent no veu, com és normal perquè no hi està acostumada és què em comporta a mi o a qualsevol persona que es trobi en la meva situació, que la cadira se’ns espatlli. A mi per exemple, m’encanta anar sola pel carrer i aquests dies vaig haver d’anar acompanyada de la meva família a tot arreu, és a dir, la meva independència es va esfumar per una temps i si us sóc sincera, no ho vaig portar massa bé.
Mireu, jo sempre he dit que no veig la meva discapacitat, ja que em veig molt autònoma i em sento molt lliure a l’hora d’anar als llocs del poble que a mi em venen de gust. Però. Les setmanes que vaig passar sense la cadira de rodes em van servir per a reflexionar, i vaig concloure el següent: No veig la meva discapacitat mentre tinc el mitjà que em permet desplaçar-me de forma autònoma, ara bé, quan aquest s’espatlla em sento la persona més depenent del món i això nois i noies, senyores i senyors toca, i molt!
Molta gent em diu: “sempre estàs somrient i contenta” doncs, res mes lluny de la realitat, en moments com el que acabo d’explicar, em sento molt vulnerable i crec que també està bé compartir-ho.
Elisabet Barceló López