L’odissea d’agafar l’autobús quan vas en cadira de rodes

Viatjo entre Palafrugell i Girona cada de dia, en autobús Convisc amb una discapacitat motora, en concret una Paràlisi Cerebral des del naixement que m’impedeix caminar. 

Anar en cadira de rodes i viatjar amb autobusos de línia regular no és la majoria de vegades, precisament el que entenem per “un camí planer”. Quan es vol viatjar amb aquest vehicle de transport públic i t’has de desplaçar sobre rodes permanentment degut a la teva condició física, l’empresa t’obliga a trucar 24h abans per a poder garantir el teu viatgen ja que partim de la base que no tota la flota de vehicles d’aquesta són accessibles per cadira de rodes. Per tal que així sigui, s’ha de donar dos  condicions  imprescindibles: 1) que el porti rampa o plataforma elevadora i 2) que s’hagin tret els seients pertinents per deixar espai d’aparcament i ancoratge a la cadira, fet que no es produirà si no realitzes la trucada i com a conseqüència no podràs viatjar.

Efectuar aquesta trucada implica que en ella hagis de donar l’horari en què viatjaràs, tant a l’anada com la tornada. Això fa que no puguis sortir mai fora   de les hores que has notificat (si és que vol viatjar autònomament i no dependre sempre de que la teva  família et vingui a buscar als llocs) perquè si passes d’hora, els vehicle que vindrà després ja no seran accessible. És a dir, jo no puc dir allò de “Ei, agafo el bus i en veiem en una hora” he de saber sempre amb antelació que hauré de fer el dia següent o què em vindrà de gust fer.

La llei diu que això es fa per garantir la llibertat de moviment, la llibertat d’elecció i la no discriminació de les persones que conviuen amb una discapacitat. No obstant, trobo que és molt discriminatori. En cap cas les persones que no conviuen amb una discapacitat haurien d’anunciar el seu viatge  per avançat. “Ostres, que estem al segle XXI no pas al segle XVIII. Ah… i trucar garanteix que el bus porti plataforma i que hi hagi espai reservat per la cadira, però, no que aquesta funcioni… És una lluita constant!”

A més,  hi va haver un temps que utilitzava el bus urbà Girona-Sarrià de Ter (L6) un cop a la setmana per anar a fisioteràpia. Es pot pensar que  al ser un bus que circula per la ciutat i els seus voltants més propers, i com a conseqüència, l’agafa molta gent continuadament, deixo de trobar-me amb les barreres mencionades anteriorment, en part és cert per no del tot, ja que és cert que no s’ha de trucar per assegurar la plaça però la barrera que provoca el mal funcionament de la plataforma (que no és pugui viatjar a l’hora prevista) hi continua sent.  I succeeix mínim cada tres setmanes. A més, sovint se n’hi afegeixen unes altres per part dels conductors, que per a mi són igual d’importants: les barreres actitudinals, les quals explicaré a continuació mitjançant exemples que he viscut en primera persona.

El conductor gairebé m’arrenca el moneder de les mans

Això va passar quan portava pocs dies agafant L6, hi pujo, aparco la cadira al lloc indicat, trec el moneder i quan vaig per buscar els diners per poder pagar el bitllet em diu: “Trae, ya te lo busco yo, así iremos más rápido “. En aquell moment em vaig sentir molt violenta. 

 “¡Niña! ¿Quieres viajar gratis o quê?”

Agafo l’urbà sortint de fisioteràpia i en el temps que tardo en buscar la targeta el conductor em diu: “¡Niña! ¿Quien pasa la tarjeta? Al que jo responc: “Ah no sé, quien pueda porque yo no puedo venir hasta aquí delante para pasarla. No paso con la silla de ruedas”… la seva resposta va ser: “¡Ah! ¿Así què quieres? Viajar gratis?”. Immediatament li vaig contestar que no li estava dient això, que el que deia és que necessitava que algú agafés la meva targeta i que anés a allà davant a passar-la per mi.

Això suposa que li he de donar la meva targeta de crèdit a algú que no conec de res perquè me la passi pel datàfon. Si hi hagués picadors de targetes a l’entrada per on entrem les persones que anem en cadira de rodes, això no passaria

El botó per demanar la parada no funciona

Això va ser un dia dels molt que agafo aquest bus. Li dic bon dia el al conductor i li notifico que baixo a la parada del CAP de Sarrià de Ter. Em diu  que d’acord. Veig que ens queda poc per arribar a aquesta parada, intento tocar el botó que estava a la meva alçada i no funcionava, vaig pensar: “bé, ja ho sap per tant, ja pararà” però vam arribar a lloc i no parava, al final vaig dir: “Ei ha de parar aquí”. Ell em contesa: “No, no, jo no he de para aquí, ets tu qui ha de demanar la parada”. Jo li responc que el botó no funciona i no la he pogut demanar. Ell em diu que sí que funciona, que tots els botons funcionen, jo li torno a respondre que no. Vaig haver-li de demanar a una senyora que ho provés per tal que aquell senyor em cregués. La senyora va dir que evidentment no funcionava. Aleshores sí, va parar i va treure la rampa però ho va fer a l’asfalt on jo no podia baixa perquè quedava molt empinada, li vaig dir que no podia baixar allà, va tirar una mica enrere i va para just sobre una tapa de l’aigua. Jo no em vaig adornar que per aquesta raó va quedar un escaló entres la plataforma i l’autobús. Si aquella amable senyora no m’arriba a aguantar la cadira per baixar, se’m bolca i caic al terra. Va anar de ben poc.

“¡Aquí no puedo parar, hay árboles!

Aquell dia vaig sortir abans de fisioteràpia per tant, em vaig dirigir directament cap a la parada per on sabia que aquella hora passava el bus (no era la de sempre). Arriba, faig una senyal al conductor perquè sàpiga que necessito la rampa. S’atura (a dos pams de la vorera), treu la rampa i em diu: “¡Sube!” cal dir, que la plataforma havia queda just sobre l’asfalt, i no sobre la vorera que és on hauria de quedar. Jo en aquell moment li contesto que no puc, que s’ha d’apropar més ja que la rampa estava mal posada, acte seguit em diu: “Pues baja por allí” i m’assenyala el pas de vianants, podia haver baixat per allà (no hi havia desnivell) si no fos perquè entre la rampa i la vorera, tampoc hi havia prou espai perquè la cadira passés. Llavors em diu que m’ajuda ell a baixar la vorera, li explico que la cadira de motor no pot baixa voreres perquè es trenca, s’espatlla, al que ell em respon: “No, no se rompe”, li torno a dir que sí i em diu: “¿Quieres discutir?” I jo: “No, no quiero discutir, solo te estoy diciendo que tienes que acercar más el bus a la acera”. No exagero si dic que vam estar mitja hora de rellotge discutint això i encara no ho entenia. Va haver de venir un home que passava per allà i va sentir la conversa per fer-li entendre. Aleshores el conductor diu: “¡No puedo acercarme porqué hay árboles!” i jo (ja enfadada) dic: “poder puedes, porqué otros conductores lo han hecho”. La seva resposta: “Sí pero no era yo”. Com va acabar la discussió? Doncs, es va acabar acostant més a la vorera. 

També vull dir que alguna vegada quan els demanava rampa i aquesta no funcionava, la frase que sentia era: “¡Me tengo que ir, no tengo tiempo!”.

Parlant clar, quan esdevenen situacions d’aquesta mena, em fan creure que, a mi i al col·lectiu de persones amb discapacitat en general, no se’ns pren prou seriosament. 

Són petites coses que dia rere dia van deixant petjada i cansen molt, coses de les quals en ple segle XXI no hauríem, ni d’estar parlant.

Beth Barceló López