L’ODISSEA DE VIATJAR QUAN TENS UNA DISCAPACITAT

Totes les persones tenim la necessitat de dur a terme activitats d’oci i temps, tenint en compte que més enllà d’una necessitat, també és un dret bàsic que contempla la Constitució dels Drets Humans. Pensant en activitats d’oci i temps lliure en general més bàsiques com participar en activitats organitzades al poble, concerts, anar a la platja o a la piscina, en el cas d’infants participar en activitats extraescolars fora de l’escola, anar al parc com la resta d’infants… i un llarg etcètera que podríem ampliar segons els interessos lúdics de cadascú. Fins aquí pot semblar que són activitats molt bàsiques i també lògic que a tothom li pugui agradar realitzar-les (i és així). Però el que no tothom sap és que no tots i totes tenim la possibilitat de participar-hi perquè no han estat pensades tenint en compte tota la diversitat de necessitats que hi pot haver entre persones, i que per aquest motiu, una minoria de nosaltres quedem excloses de participar-hi.Considerant el paràgraf anterior, veiem molt clarament que l’exclusió comença en propostes d’activitats bàsiques, però deixeu-me dir-vos que la qüestió no s’acaba aquí… perquè si ja d’entrada no podem fer una cosa tan bàsica com anar a un concert tenint garantida una bona visibilitat des de la nostra cadira de rodes perquè no acostumen a habilitar-nos un espai per a persones amb mobilitat reduïda, encara menys podem decidir fer una activitat més complexa com ho és viatjar i que aquesta no ens suposi una esgotadora odissea.

Els avions per exemple, avui dia encara no permeten que les persones que necessiten estar assegudes puguin estar asseguades a la seva cadira de rodes quan viatgen, perquè obliguen a baixar-la a baix. Amb això, qui ha pensat en tothom a l’hora de poder agafar un avió?. Un altre tema seria el de les bateries. Quan les persones amb discapacitat o mobilitat reduïda, necessitem viatjar acompanyades d’un producte de suport per tal que els nostres desplaçaments siguin més còmodes per nosaltres i aquest conté una bateria, és veritat que cada vegada més porten un certificat acreditant que poden viatjar en avió, però, tot i això, és indignant veure com avui en dia encara ens qüestionen massivament totes i cada una de les característiques del que duem, en lloc de començar a normalitzar que viatgem amb ells i, per tant, facilitar-ne tot el procés fins que no arribem a destí. D’altra banda, comentar que m’indigna veure com els maltracten en passar-los per la cinta d’equipatge especial, en pujar-los a l’avió, i en general, als diferents espais que passa fins a la destinació final. En cap cas són tractats amb tacte, per garantir el seu bon estat pensant que són ajudes molt cares (moltes vegades són ortopèdiques així doncs imprescindibles pel dia a dia d’algunes persones), i fins i tot els arriben a perdre.

Sense anar més lluny, a mi a l’últim viatge em van trencar la caixa principal de connexions del meu batec del gran cop que hi van donar i per culpa d’això, en arribar em vaig trobar que no funcionava. Per rematar les incidències, a la tornada del mateix viatge em van perdre el coixí ortopèdic de la meva cadira de rodes (que telefònicament no em van deixar reclamar-lo perquè com que vaig arribar de matinada no vaig poder posar una reclamació al taulell perquè no hi havia ningú així que no en tenia un número de seguiment que et donen en posar-la). Això va significar que no vaig poder fer res silenciosament per recuperar-lo. Em vaig veure amb l’obligació de cridar per les xarxes socials la situació explicant el què i per què no podia reclamar el meu objecte perdut, i és molt trist, perquè amb encara no 15 minuts em va contactar la companyia aèria i si fins llavors m’havien dit que no hi podien fer res quan vaig trucar, un cop vaig haver fet el Tweet i parlat amb ells via missatge directe, ràpidament em van dir que el departament corresponent ja estava treballant per localitzar-lo, sense importar-los que no tingués número de seguiment.

Viatjar és una activitat enriquidora per tothom, de la que agrada gaudir i no haver-se de preocupar. Per les que tenim una discapacitat reconeguda també, però hi afegiria dir que ens agradaria poder-ho fer sense incidències, que hi hagi més respecte cap a nosaltres, els nostres objectes i els nostres drets!.

Anna Planas https://x.com/annaplanas_?s=21