LLENGUATGE INCLUSIU
Totes les persones tenim un nom (i algunes també sobrenom) que ens identifica i ens serveix per referir-nos les unes a les altres de manera més directa i respectuosa. Ara bé, quan una persona surt de la normalitat que considerem com a ideal/perfecta i per tant està acceptada dins la nostra societat, aleshores passa a ser etiquetada negativament. Possiblement, això ens estarà donant peu a reflexionar i plantejar-nos sobre què és ser (o no) normal? I ser diferent? És clar! És una qüestió subjectiva que depèn de cadascú. Ara bé, l’experiència em permet confirmar-vos amb tota tranquil.litat, que quan formes part d’un col.lectiu vulnerable, aleshores aquesta qüestió ja és totalment indiscutible perquè el fet de tenir una discapacitat, fomenta l’atribució d’aquestes “etiquetes” a determinades persones que com deia, no són pas gens agradables de sentir tot i que considero que les coses ja han començat a canviar al llarg dels anys cap a un bé millor. Fa relativament poc temps les persones amb discapacitat érem considerades i anomenades persones retressades, malaltes, disminuïdes, minusvàlides, subnormals… doncs poden semblar adjectius molt radicals des de fora i fins i tot pot semblar impossible que, barbaritats com aquestes, s’utilitzessin en referència a nosaltres, però heu de saber que aquesta era la realitat habitual: la de fer un ús del llenguatge per insultar, infantilitzar i menysprear a persones pel simple fet de tenir una discapacitat reconeguda per la que potser tenim alguna dificultat més que la resta durant el nostre dia a dia, però també és important recordar que en cap cas significa que siguem menys vàlides en comparació a la resta perquè a més, en complementació a les nostres limitacions tenim moltes altres potencialitats que ens fa extraordinaris… i què significa això? Doncs que en realitat la pròpia discapacitat no ens discapacita com aparenent sembla, perquè també tenim capacitats (i algunes d’elles potser molt més desenvolupades que la majoria). Per tant, la discapacitat no ens limita sinó que ens fa persones úniques amb capacitats extraordinàries.
Tenint en compte la última frase de l’anterior paràfrag, m’agradaria deixar clar que com a societat tenim molt a fer, ja que per arribar a ser una societat veritablement inclusiva és necessari (abans que res) trencar amb tots i cada un dels estigmes i tabús que hi ha darrere d’aquells col.lectius més vulnerables, considerant que per sobre de tot, tots i totes som persones. I per què això sigui possible només em queda parlar-vos del llenguatge inclusiu, que és la base per promoure un canvi de mirada la qual respecti la diversitat i així com també per considerar que les diferències individuals de cadascú, són circumstàncies de vulnerabilitat que ens enriqueixen entre nosaltres.
Per tant, cal promoure canvis en la terminologia i parlar de persones amb diversitat funcional o bé de persones amb discapacitat (com es pot observar, utilitzar l’amb és totalment imprescindible ja que el fet de no utilitzar-lo, significa discapacitar directament a una persona que té adquirides moltes capacitats).
No obstant això, també destacar que la discapacitat d’una persona deixaria de ser protagonista, si entre tots vetlléssim per fer d’aquesta una societat més inclusiva, sense barreres i que tingui en compte el disseny universal, partint de canviar primer la base del llenguatge que utilitzem alhora de referenciar-nos a col.lectius vulnerables en definitiva, perquè totes podem arribar a ser vulnerables un moment o altre al Ilarg de la nostra vida, tot i que algunes persones ho som de manera permanent, degut a la condició de discapacitat congènita o adquirida amb la qual convivim cada dia i precisament per aquest motiu, totes les persones mereixem ser respectades de la mateixa manera i en tots els àmbits.
Anna Planas