La lluita per tenir un Aniversari
Avui el post és doble, en primer terme parlarà l’Anna des de la seva òptica de Jove amb discapacitat i després el pare i la mare d’en Moisès un infant amb una discapacitat del 65%. El projecte inclusió real és un projecte des de l’experiència vital no tant de teories científiques:
Comença l’Anna, persona amb discapacitat explicant la seva experiència.
Com a persona amb discapacitat, m’agradaria compartir la meva experiència afegint que sí, havia estat convidada a festes d’aniversari, però no ens pensem que n’hi hagi per llençar coets, en tot cas al contrari, perquè només anava a la festa d’un company de classe de la promoció amb la qual vaig compartir primària. En aquest sentit, cada any em convidava
i jo anava a la seva festa fins que ens vam fer més grans i la seva família va deixar
d’organitzar-li festes per aquest motiu, per tant, vaig tenir el plaer d’anar-hi des de “la primera fins a l’última festa”, i he de reconèixer que sempre em van fer sentir molt bé perquè de fet, les persones convidades, sempre era el mateix grup de companys de classe i ja ens coneixíem entre tots. Un detall (sense importància) però que ara mateix recordo anecdòticament, és que jo solia ser l’única “nena de la classe” que hi anava i la resta eren tots nens (solíem ser uns 10 aproximadament). El protagonista de l’aniversari (comptant amb el suport de la seva família), organitzaven sempre un berenar-sopar a casa seva on fèiem l’aperitiu amb patates, olives, fanta, Cacaolat… en un espai que justament ells tenien habilitat per fer-hi festes d’aniversari.
(o si més no en aquell moment era així). En general, era un espai molt encertat per a
celebracions infantils… hi havia jocs de taula, joguines, televisió, equip de música, sofàs, una taula gran en la qual podíem menjar conjuntament… quant a l’accessibilitat, també era bastant correcte.
Cert és que hi havia un petit esglaó per entrar a la sala, però el fet que la seva
família m’ajudés a baixar-lo donant-me les mans que és com aleshores m’anava millor, demostra que s’interessava per incloure’m i considerar-me una més durant la festa. I això és d’agrair perquè no sempre passa. Soc la primera que pensa que els infants han de decidir qui volen convidar a la seva festa perquè a més, fer-ho és un dret que tenen, ara bé, també penso que la família haurien d’estar més oberts amb la diversitat que hi hagi dins de l’entorn d’amics dels seus fills/lles, per tal que normalitzin també convidar-los a festes d’aniversari,
de la mateixa manera que llavors com a pares tenen la responsabilitat d’adaptar l’espai de festa (i festes) a les necessitats de tots els nens i nenes que hi siguin presents.
A partir del que comentava a l’inici, destacar que la realitat que viuen molts infants amb discapacitat en aquest aspecte, és la de absolutament mai ser convidats a festes d’aniversari, mentre la gran majoria de la resta sí. Us explicava que jo només era convidada a una festa d’aniversari: la d’un sol company de classe, de tots els que aleshores tenia. I sí, és poc, però pensant en el que passa habitualment encara és molt (sent conscient que el dia d’avui encara hi ha molts infants vulnerables que no han pogut assistir mai a cap festa d’aniversari), de la mateixa manera que si ells n’organitzen, la gran majoria de vegades no si va. Doncs crec que aquest fet personal sumat a la realitat actual que es trobin la gran majoria d’infants amb discapacitat, posen en evidència de manera molt clara, que les coses en aquest aspecte no són per llençar coets, i que tots plegats tenim moltes coses a canviar Tanmateix, destacar que aquí m’he centrat en el tema de festes d’aniversari, però també m’agradaria manifestar a nom del col·lectiu, que som les més oblidades quan també es tracta de festes majors o altre tipus de celebracions. Cal pensar a incloure a totes les persones, pensant en les necessitats que totes elles puguin tenir, i de quina manera cobrir-les.
Anna Planas
https://x.com/annaplanas_?s=21
Ara fa un any vaig escriure aquest tweet:
Em va fer veure que era una realitat que no havia passat només al nostre fills.
Els més de 100 comentaris em donaven la raó que no era culpa d’ell, sinó de la
resta de persones com veuen els infants amb discapacitat. En primer terme ningú li agrada que discrimina persones amb discapacitat i ningú vol que li recriminin que són racistes però alhora de la veritat ho som i es mostra en el dia a dia de les persones amb discapacitat.
Quan li vaig dir a la meva dona que havíem de lluitar, primer vam pensar que
en Moisès si o sí havia de tenir la seva festa d’aniversari. Tots dos ens vam posar
d’acord. Després van venir els dubtes, vam reservar un local que com mínim havien de ser 15 infants. Podríem tenir 15 invitats? No ho tenien clar, però valia la pena de provar-ho.
Va ser el moment en què la meva dona va dir que ho havíem de provar amb
els infants de la seva escola d’educació especial. Les famílies amb infants amb
discapacitats, tots fem el nostre dol de com acceptar-ho per això no és senzill les relacions dintre les escoles d’educació especial. Va ser llavors que vam enviar un correu als tutors del nostre fill demanant si podíem enviar la invitació d’en Moisès als seus companys de classes, la seva classe només són 8 per tant tot hauria de ser molt senzill. Des de l’escola els va agradar molt la idea i en tot moment ens van ajudar a enviar als infants la invitació que el meu fill havia fet a la seva manera.
Ho vam tirar endavant, i la nostra sorpresa va ser que van contactar amb
nosaltres més de la meitat de la classe i sempre ens deien que mai els havien invitat a una festa d’aniversari. Sí, infants de 9 o 10 anys sense haver tingut cap festa d’aniversari per la seva raó de ser infant amb discapacitat. Aquests companys de classe més alguns fills d’amics que també tenen alguna discapacitat ja vam arribar als 15 nens. I tots amics i companys del nostre fill.
Va ser una festa diferent i especial, va haver-hi moments de tot, però al final de la festa la sensació de tots, sobretot dels pares i nostre va ser que va ser una gran festa, tothom s’ho va passar molt bé.
Potser alguns pensaran que no és raó de discapacitat però la meva dona i jo
va haver-hi un moment en què no sabíem si dir al parc infantil que hi hauria sis
infants amb trastorn autista i algun més amb discapacitats vàries. Els hi vam dir i ells van dir que no ens preocupessin, es van adaptar molt bé a tot, ritmes, espais… El lloc que normalment hi ha la discoteca van baixar la música i la llum per si algú necessitava tranquil·litat, els horaris s’adaptaven als nens, si algun nen no volia berenar quan tocava, els hi guardaven el menjar i més tard ja menjava. Va anar genial. Segur que tornarem i segur que serà al mateix parc.
La lluita de la inclusió és la lluita de fer ordinari el que és especial.
